07 julio 2008

I vaig sentir...

I vaig sentir d'una manera forta el pas del temps. No el temps dels núvols i de sol y de la pluja i del pas de les estrelles adornament de la nit, no el temps de les primaveres dintre el temps de les primaveres i el temps de les tardors dintre el temps de les tardors, no el que posa les fulles a les branques o el que les arrenca, no el que arrissa i desarrissa i colora les flors, sinó el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta. El que roda i roda a dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l'últim dia.

3 comentarios:

Vicky dijo...

El tiempo pasa, sip. inevitablemente... creo q no se mide en días, meses, años, sino más bien en cambios.

Anónimo dijo...

wow... sents el pas del temps així? però gràcies a Déu, normalment aquests canvis són per bé i anem millorant amb el pas del temps ;)
No ho havia posat pensant en el llibre, lo del meu blog, és algo q vaig escriure fa molt. t'agrada per començar?
Catalunya te extraña!!

J: dijo...

és una cita de la Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda que m'ha agradat molt...